Mirades Educatives

Després de gairebé trenta anys treballant com a educador i d’haver estudiat Psicologia de l’Educació, hi ha una pregunta que encara avui continua acompanyant-me:

Quan una relació entre dues persones esdevé realment educativa?

Aquesta és la primera publicació de Mirades Educatives, un espai on vull compartir preguntes, reflexions i aprenentatges que neixen de la pràctica educativa i que intento comprendre millor gràcies a les aportacions de la psicologia, la pedagogia i altres disciplines.

No hi trobareu receptes ni respostes definitives. Hi trobareu preguntes que m’han acompanyat al llarg de la meva trajectòria professional i una voluntat sincera de posar-les en diàleg amb la recerca, però també amb l’experiència quotidiana de totes les persones que eduquem.

La primera resposta que em surt és que una relació educativa no és unidireccional. Si només una persona ensenya i l’altra rep, probablement hi ha transmissió d’informació, però encara no hi ha una relació educativa en el sentit més profund.

Per a mi, una relació educativa no es basa tant en allò que una persona ensenya, sinó en allò que totes dues arriben a aprendre. També l’educador aprèn. També canvia. També es deixa interpel·lar.

Això no vol dir que educador i educand ocupin exactament el mateix lloc. L’educador té una responsabilitat, una experiència i una mirada que l’altra persona potser encara no té. Però aquesta responsabilitat no consisteix a decidir el camí per l’altre, sinó a caminar al seu costat sense donar-lo mai per conegut.

M’agrada pensar que educar s’assembla més a explorar que no pas a guiar. Un guia coneix el camí i condueix els altres. En canvi, l’educador entra en la relació amb l’actitud d’un explorador: algú que, tot i la seva experiència, continua mirant cada persona com si fos única i irrepetible.

Per això crec que el primer que construïm quan acompanyem algú no és l’aprenentatge. És el vincle. I, amb el vincle, la confiança. No perquè el vincle sigui l’objectiu final, sinó perquè és el punt de partida que fa possibles els aprenentatges que realment deixen empremta.

Potser aquesta és una de les conviccions que més s’ha anat consolidant en mi després de gairebé trenta anys treballant en educació. S’acostuma a dir que les persones recordem molt menys allò que ens van explicar que la manera com ens vam sentir al costat d’algú. Sense saber si això és sempre així, sí que hi ha una idea que l’experiència m’ha confirmat una vegada i una altra: la qualitat de la relació condiciona profundament la manera com aprenem i com recordem allò que hem après.

Per això, quan penso en les educadores i els educadors que més m’han marcat, no recordo grans lliçons magistrals. Recordo gestos petits, converses, disponibilitat, confiança i presència.

Potser és aquí on comença qualsevol relació educativa. No quan algú ensenya. Sinó quan dues persones decideixen caminar plegades durant un tros de camí.

---

Conversem amb…

Una de les idees que donarà forma a Mirades Educatives és que les preguntes importants no les respon una sola persona.

En cada publicació convidaré algun autor o autora que m’ajudi a pensar la qüestió que ens ocupa. No es tracta de buscar qui té la raó, sinó d’entrar en diàleg amb persones que, des de la psicologia, la pedagogia, la sociologia o altres disciplines, han dedicat la seva vida a comprendre millor l’educació.

En aquesta primera conversa hi són presents, entre d’altres:

• Carl Rogers, perquè ens recorda que la qualitat de la relació és una de les condicions que faciliten el desenvolupament de la persona.
• Jan Masschelein, perquè ens convida a entendre l’educació com una forma de presència i d’atenció al món, més que no pas com una simple transmissió de coneixements.

No per trobar respostes definitives, sinó per continuar fent-nos bones preguntes.

M’agradaria que aquesta fos la primera d’una conversa llarga. Si també treballes en l’àmbit educatiu, social o psicològic, serà un privilegi continuar pensant plegats.