Mirades Educatives

Fa molts anys que treballo amb infants, adolescents i joves. Al llarg d’aquest temps he vist persones que, malgrat créixer en entorns molt difícils, han acabat trobant el seu camí. I també n’he conegut d’altres que, tenint oportunitats, recursos i capacitats, semblaven incapaços d’avançar. Aquesta experiència m’ha fet desconfiar de les explicacions senzilles.

Durant molt de temps em preguntava què necessitava una persona per créixer. Pensava en recursos, en educació, en suport, en oportunitats. Tot això continua sent important. Però avui crec que la pregunta és una altra:

Què fa possible que una persona comenci a creure que pot créixer?

Penso sovint en un jove que vaig acompanyar durant molts anys. La seva història estava marcada pel maltractament psicològic, per la por i per una enorme manca de confiança. El canvi no va començar quan va trobar la resposta als seus problemes. Va començar el dia que va trobar un adult que, sense negar les seves dificultats, va confiar en ell abans que ell mateix fos capaç de fer-ho. 

Aquell adult no li va regalar una vida nova. No li va solucionar els conflictes. No va eliminar el seu passat. Simplement li va oferir una experiència que, fins aquell moment, gairebé no havia conegut: sentir que algú veia en ell més possibilitats que limitacions.

Amb els anys he descobert que moltes persones no deixen de créixer perquè els faltin capacitats. Deixen de créixer perquè han deixat de veure-les. O, pitjor encara, perquè mai ningú els ha ajudat a descobrir-les. Per això crec que educar no consisteix només a transmetre coneixements o desenvolupar habilitats. Consisteix també a ajudar una persona a imaginar un futur que encara no és capaç de veure. 

Quan treballem en contextos de gran vulnerabilitat, aquesta idea es fa especialment evident. Hi ha infants i joves que han crescut envoltats de tanta precarietat, tanta violència o tanta desconfiança que els costa imaginar que la vida pugui ser diferent. No perquè els falti intel·ligència. Ni perquè els falti voluntat. Simplement perquè mai no han conegut una realitat que els permeti pensar que una altra manera de viure és possible.

Per això l’educació és, també, un exercici d’imaginació. No perquè inventem una realitat fictícia. Sinó perquè obrim una finestra cap a una realitat que encara no existeix, però que podria arribar a existir.

Això no significa ignorar el pes de les circumstàncies. Seria profundament injust. L’entorn familiar, la salut mental, les condicions socials, les oportunitats educatives o les polítiques públiques condicionen enormement les trajectòries de vida. Hi ha ferides que no desapareixen només amb voluntat. Hi ha desigualtats que exigeixen una resposta col·lectiva i estructural.

Però també he après una altra cosa. Els canvis socials no poden ser una excusa per deixar d’educar mentre els esperem. Els mitjans no fan l’educació. Les persones sí.

Quan no podem transformar immediatament l’entorn, encara podem continuar treballant amb la persona. Amb la seva història. Amb les seves fortaleses. Amb les seves pors. Amb aquella “matèria primera” única que cadascú porta dins: aptituds, actituds, ferides, potencialitats, recursos i fragilitats.

L’educació no parteix d’una persona ideal. Parteix sempre d’una persona real. I és des d’aquí que acompanya el seu creixement. Per això em costa pensar que l’educador sigui qui fa créixer l’altra persona. Ningú no creix en lloc de ningú.

Però sí que crec que hi ha persones capaces d’encendre una petita esperança quan gairebé tot convida al desànim. Persones que, amb la seva mirada, amb la seva confiança o amb la seva presència, ajuden l’altre a descobrir possibilitats que encara no era capaç de reconèixer. 

Potser aquesta és una de les tasques més profundes de l’educació. No tant donar respostes. Ni tan sols indicar camins. Sinó ajudar una persona a creure que té dret a caminar. Que és capaç de caminar. I que, encara que el camí sigui difícil, val la pena començar-lo. Perquè, al capdavall, una persona no comença a créixer el dia que tot canvia al seu voltant. Comença a créixer el dia que descobreix que el seu futur no està completament escrit. Potser aquesta és la forma més profunda d’esperança que pot oferir l’educació. 

Conversem amb…

Aquesta reflexió dialoga especialment amb Martha Nussbaum, quan defensa que educar significa ampliar les capacitats reals de les persones perquè puguin construir una vida que valorin; amb Urie Bronfenbrenner, que ens recorda que ningú no creix al marge dels contextos on viu; i amb Paulo Freire, per a qui educar és un acte d’esperança que ajuda les persones a imaginar i construir un futur diferent. No per trobar una resposta definitiva sobre què fa créixer una persona. Sinó per continuar preguntant-nos què podem fer, cada dia, perquè algú descobreixi que les seves possibilitats són més grans que les seves pors.