Equivocar-nos no és una experiència excepcional. Ho fem quan aprenem, quan treballem, quan prenem decisions, quan ens relacionem, quan intentem alguna cosa que encara no sabem fer o, simplement, quan interpretem malament una situació. Sabem que ningú neix amb tot après i que bona part de la vida consisteix precisament en això: provar, revisar, rectificar…

Hi ha preguntes que semblen tenir una resposta evident fins que intentem respondre-les. Es pot educar sense estimar? Podem acompanyar una persona, ajudar-la a créixer, posar-li límits i exigir-li responsabilitats sense sentir estima per ella? Potser la resposta depèn de què entenem per estimar. I de quin lloc ocupa l’estima en la relació educativa. La…

Parlar de fragilitat implica començar per una constatació incòmoda però profundament humana: totes les persones podem trencar-nos, desbordar-nos, necessitar ajuda o descobrir que, en determinats moments, no podem sostenir soles allò que ens està passant. La fragilitat no és necessàriament una anomalia ni una característica exclusiva d’algunes persones, sinó una possibilitat inherent a la condició humana.…

Quan pensem en una relació educativa, acostumem a imaginar allò que passa mentre dura: converses, aprenentatges, conflictes, descobertes, límits, confiança, preguntes i moments compartits. Però hi ha una altra pregunta que potser ens fem menys sovint i que, tanmateix, diu molt de la qualitat d’una relació educativa: què queda quan aquesta relació s’acaba? No és…

Quan pensem en qui ens ha educat, acostumem a pensar en persones concretes: una mare, un pare, una germana, un mestre, una professora, una amistat, una companya de feina… Persones amb nom i cognoms. I té sentit que sigui així, perquè, encara que l’educació tingui lloc dins de famílies, escoles, comunitats, institucions o cultures, moltes…