Hi ha preguntes que semblen tenir una resposta evident fins que intentem respondre-les. Es pot educar sense estimar? Podem acompanyar una persona, ajudar-la a créixer, posar-li límits i exigir-li responsabilitats sense sentir estima per ella? Potser la resposta depèn de què entenem per estimar. I de quin lloc ocupa l’estima en la relació educativa.
La meva manera d’entendre l’educació està profundament marcada pel Sistema Preventiu de Don Bosco. Primer el vaig viure com a infant i adolescent; després, com a animador juvenil i, finalment, l’he incorporat a la meva pràctica professional. Una de les seves idees m’ha acompanyat sempre: no n’hi ha prou que els joves siguin estimats; cal que se sentin estimats (Bosco, 1884).
Aquesta afirmació conté una convicció pedagògica profunda. L’afecte educatiu no pot quedar-se en una intenció de l’educador. Ha de poder ser percebut per la persona acompanyada, a través de la presència, la proximitat, la confiança i la coherència de les nostres actuacions.
Però, què significa realment estimar?
Buscant-ne el significat al diccionari, em va cridar l’atenció que estimar no només està relacionat amb l’amor o l’afecte, sinó també amb la valoració. Aquesta doble dimensió em sembla especialment suggeridora per a l’educació.
Estimar educativament no és donar valor a l’altra persona, sinó reconèixer el valor que ja té i ajudar-la a descobrir-lo per ella mateixa. Un valor que no depèn dels seus resultats acadèmics, de les seves capacitats, del seu comportament o de les seves circumstàncies personals. No som nosaltres qui li atorguem aquest valor: ja el té. Però podem ajudar-la a reconèixer-lo, especialment quan les seves experiències vitals han contribuït a fer-li creure el contrari.
Estimar també implica exigir
En contextos de vulnerabilitat, aquesta mirada esdevé especialment important. Acompanyem persones que, de vegades, han rebut més missatges sobre les seves mancances que sobre les seves possibilitats. Persones que potser han après a pensar que determinats camins no són per a elles. Quan un educador o una educadora confien sincerament en una persona, fins i tot quan aquesta té dificultats per confiar en si mateixa, pot contribuir a transformar la manera com es percep. Però l’estima educativa no és només acollida, afecte o comprensió. Estimar també implica exigir.
En el Sistema Preventiu, l’afecte és el fonament des del qual es pot plantejar l’exigència (Bosco, 1884). No es tracta d’exigir per imposar la nostra voluntat, sinó de confiar prou en l’altra persona per ajudar-la a avançar, assumir responsabilitats i desenvolupar les seves possibilitats. Una mateixa observació crítica pot ser viscuda com una ajuda o com una reprimenda. La diferència no depèn exclusivament de les paraules, sinó també de la relació des de la qual es pronuncien: quan una persona se sent estimada, reconeguda i respectada, és més probable que pugui interpretar una correcció com una expressió d’interès sincer pel seu desenvolupament.
Això no significa que qualsevol exigència quedi justificada per l’afecte. Al contrari: com més significatiu és el vincle, més responsabilitat tenim sobre la influència que exercim. L’estima no ens dóna dret a decidir per l’altre, a generar dependències ni a convertir les nostres expectatives en les seves obligacions.
David Howe, des de la perspectiva relacional i de la intel·ligència emocional en les professions d’ajuda, ens ajuda a comprendre que les emocions i la qualitat de les relacions no són elements accessoris de la intervenció professional. Formen part de la manera com comprenem les persones i hi interactuem (Howe, 1997).
I Nel Noddings, des de l’ètica de la cura, ens convida a pensar l’educació com una relació que exigeix atenció, receptivitat i responsabilitat envers les necessitats de l’altra persona. Aquestes aportacions ens permeten ampliar la pregunta inicial: potser no es tracta només de què sentim per les persones, sinó també de com els fem arribar aquest reconeixement i aquesta cura (Noddings, 2009).
Acompanyar educativament sense sentir estima
Però aquí apareix una dificultat que no sempre reconeixem… Al llarg de la meva trajectòria he acompanyat persones amb qui he establert vincles afectius molt profunds. I també persones amb qui, malgrat els esforços, no he aconseguit connectar de la mateixa manera. Seria poc honest afirmar el contrari. Amb algunes persones, l’estima neix espontàniament i la relació educativa es construeix amb una naturalitat sorprenent. Amb d’altres, el vincle costa molt més, i de vegades no arriba a consolidar-se.
Això em planteja una pregunta incòmoda: què passa quan no aconseguim sentir una estima especial per la persona que acompanyem? No podem obligar-nos a experimentar els mateixos sentiments envers tothom. Però sí que tenim la responsabilitat professional d’oferir a totes les persones respecte, reconeixement, cura i una intervenció educativa de qualitat. I, quan la relació no funciona, hem de poder reconèixer-ho, revisar la nostra pràctica, contrastar-la amb altres professionals i buscar noves maneres d’acompanyar (Noddings, 2009).
Potser aquí descobrim que l’estima educativa no és únicament un sentiment espontani, sinó també una disposició que es construeix i es manifesta en les nostres decisions. Una disposició a mirar l’altra persona sense reduir-la a les seves dificultats. A continuar presents quan no apareix l’agraïment. A posar límits sense humiliar. A exigir sense imposar. A reconèixer els propis errors. I a continuar confiant en les possibilitats de l’altre, fins i tot quan el procés educatiu no avança com esperàvem. Perquè estimar educativament no significa necessàriament sentir un afecte intens per totes les persones, però sí assumir que cadascuna mereix ser reconeguda, respectada i acompanyada amb una atenció genuïna.
Es pot educar sense estimar?
Torno, doncs, a la pregunta inicial: es pot educar sense estimar? Segurament podem transmetre coneixements, ensenyar habilitats o desenvolupar intervencions educatives competents sense construir vincles afectius profunds. Però si entenem l’educació com un procés d’acompanyament que reconeix la dignitat, la singularitat i les possibilitats de l’altra persona, em costa imaginar-la sense alguna forma d’estima. No necessàriament una estima sentimental, intensa o recíproca. Sino una estima que reconeix el valor, que es fa present, que cuida i que també sap exigir.
Potser estimar educativament consisteix, sobretot, a fer sentir a l’altra persona que és valuosa, que importa i que val la pena confiar en les seves possibilitats. I aleshores la pregunta ja no és només si podem educar sense estimar, sinó una altra, potser encara més exigent: Les persones que acompanyem se senten realment estimades, reconegudes i valorades per nosaltres?
Referències
Bosco, G. (1884, 10 de maig). Carta de Roma.
Noddings, N. (2009). La educación moral: Propuesta alternativa para la educación del carácter . Amorrortu.
Howe, D. (1997). La teoría del vínculo afectivo para la práctica del trabajo social. Paidós.
Deixa un comentari