Mirades Educatives

Hi ha educadors dels quals recordem les seves paraules. Altres, les activitats que preparaven o els projectes que impulsaven. Però, si hi penso bé, les persones que més han deixat petjada en la meva vida tenen una altra característica. Hi eren!

Potser avui no seria capaç de repetir una conversa concreta. Ni una explicació brillant. Ni un consell que em canviés la vida. Però recordo perfectament la seva presència. Recordo com m’esperaven. Com s’acostaven. Com compartien una estona sense presses. Com semblava que, durant aquell instant, no hi havia cap lloc on haguessin de ser més que allà.

Amb els anys he descobert que aquesta és una de les formes més profundes d’educar. No perquè tota presència eduqui. Sinó perquè hi ha presències que acaben convertint-se en un lloc segur des d’on una persona pot créixer. 

La paraula presència s’utilitza sovint en educació. Tan sovint que, de vegades, correm el risc de buidar-la de significat. Ser present no és simplement ocupar un espai. Tampoc és acumular hores al costat d’un infant o d’un jove. Ni tan sols implica compartir un mateix lloc físic. Avui podem estar molt presents a través d’una pantalla o d’un missatge, i molt absents asseguts a la mateixa taula. La presència educativa no depèn tant de la distància entre dos cossos com de la manera com una persona habita la relació. 

Potser per això, quan penso en la presència educativa, no començo mirant l’educador. Començo mirant l’educand. Hi ha una escena que he viscut moltes vegades: aquelles mirades silencioses, infants i joves que encara no han dit res, que no fan cap pregunta, que aparentment només observen… però que, en realitat, estan intentant respondre una altra qüestió. Qui ets? Puc confiar en tu? Seràs aquí també demà? Abans que existeixi el vincle, existeix aquesta mirada. I és aquesta mirada la que, moltes vegades, dona sentit a la nostra presència. 

Per això crec que una presència només esdevé educativa quan és significativa per a l’educand. No per a l’educador. Podem preparar grans activitats, fer discursos memorables o dedicar-hi moltes hores. Però, si la nostra presència no significa res per a qui tenim al davant, difícilment podrà transformar res. 

Ser present és una altra cosa. És entrar, encara que sigui per una estona, en el món de l’altra persona. No esperar que sigui ella qui entri en el nostre. Si juga, jugar. Si estudia, estudiar amb ella. Si necessita parlar, escoltar. Si necessita plorar, quedar-se. I, de vegades, simplement compartir el silenci. No perquè no sapiguem què dir, sinó perquè hi ha silencis que també eduquen. 

Hi ha qui podria pensar que aquesta manera d’entendre la presència és espontània, gairebé improvisada. Jo crec que és exactament el contrari: la presència educativa no és espontània perquè sí; és una opció conscient de posar la relació al centre; sembla gratuïta, però mai és buida, hi és amb una intenció molt clara: no controlar, no dirigir, no ocupar el centre. Sinó crear les condicions perquè l’altra persona pugui créixer. Aquesta intenció és la que transforma la simple proximitat en una experiència educativa.

També per això hi ha moments en què la millor manera de ser present és fer un pas enrere. No perquè el vincle s’hagi trencat, sinó perquè ha madurat. Hi ha joves que, durant un temps, necessiten que hi siguem molt a prop. D’altres (o els mateixos, en altres moments) necessiten espai. I educar també consisteix a saber distingir una cosa de l’altra. Retirar-se no és desaparèixer. És deixar clar que, encara que no ocupem el primer pla, continuem disponibles. Potser aquesta és una de les paradoxes més boniques de la presència educativa. 

Com més segura és una persona de la nostra disponibilitat, menys necessita comprovar constantment que hi som. Quan penso en els educadors que més m’han marcat, no recordo grans discursos. Recordo un professor que, cada dia, al final de la jornada escolar, esperava els alumnes al pati. No feia res extraordinari. No organitzava activitats. No buscava protagonisme. Simplement hi era. I nosaltres corríem a saludar-lo, a estrènyer-li amb força la mà, a compartir aquell instant. Amb els anys he entès que aquell petit gest contenia una manera sencera d’entendre l’educació, perquè la presència educativa no és una tècnica, és una manera d’estar, una manera de mirar, una manera de compartir la vida quotidiana, una manera de dir, sense necessitat de paraules: “si algun dia em necessites, probablement em trobaràs aquí.”

Conversem amb…

Aquesta reflexió dialoga especialment amb Jan Masschelein, quan reivindica la presència i l’atenció com a dimensions essencials de l’acte educatiu; amb Carl Rogers, que situa l’autenticitat, l’acceptació incondicional i la qualitat de la relació al centre del creixement personal; i amb la tradició pedagògica de Joan Bosco, per a qui l’educació neix de la proximitat quotidiana, de compartir la vida dels joves abans que d’intervenir sobre ella. No per trobar una definició definitiva de la presència educativa. Sinó per continuar preguntant-nos què significa, avui, ser-hi de veritat.

I nosaltres? Quina mena de presència som en la vida de les persones que acompanyem? Quan la nostra presència esdevé, realment, educativa? 

#MiradesEducatives #Educació #PsicologiaEducativa #AcompanyamentEducatiu #PresènciaEducativa #Pedagogia #EducacióSocial #LideratgeEducatiu #CarlRogers #JanMasschelein #JoanBosco