Mirades Educatives

Hi ha una paraula que fem servir molt poc quan parlem d’educació: esperar.

Quan pensem en un bon educador, en una bona educadora, ens imaginem algú que acompanya, escolta, orienta, motiva o proposa activitats. Però poques vegades pensem en algú que sap esperar. I, tanmateix, amb els anys és fàcil descobrir que una part molt important de l’educació consisteix precisament en això. Esperar. No esperar que les coses se solucionin soles. Ni esperar passivament que arribi un canvi. Esperar una persona. 

Hi ha joves que no acaben d’obrir-se. Que no confien. Que rebutgen qualsevol intent d’ajuda. Davant d’aquestes situacions és fàcil preguntar-se si allò que fem té sentit. Si estem arribant a aquella persona. Si hi ha alguna cosa que estem fent malament… 

Aquestes preguntes són necessàries, perquè també formen part de l’educació. Ens obliguen a mirar-nos a nosaltres mateixos, a preguntar-nos què podem fer diferent, què podem aprendre d’altres educadors, què necessita aquell jove que nosaltres encara no hem estat capaços d’oferir-li.

Però també és important entendre que no sempre és el moment. Hi ha persones que, senzillament, encara no estan en condicions d’obrir aquella porta. I això no significa que no l’obrin mai. Potser aquesta és una de les grans lliçons que m’han ensenyat els anys d’acompanyament: sempre val la pena esperar. 

Però no sempre l’altra persona està en condicions de poder esperar, especialment quan viu situacions de gran vulnerabilitat, quan la vida està plena d’urgències, quan cada dia és un esforç per sostenir-se. En aquests moments, esperar no és ajornar l’ajuda. És mantenir-se disponible fins que aparegui aquell instant en què la persona pugui començar a caminar.

Per això crec que l’espera no és passivitat. És una forma de confiança. Confiar que una persona és més gran que el seu moment present. Confiar que les seves dificultats no expliquen tota la seva història. Confiar que, fins i tot quan avui no és possible avançar, continua existint la possibilitat de fer-ho demà.

Aquesta confiança no té res a veure amb un optimisme ingenu. L’educació necessita ser profundament realista: coneixem el pes de les desigualtats, sabem que hi ha ferides profundes, sabem que no totes les històries acaben bé… Però el realisme no consisteix a donar una persona per perduda abans d’hora; consisteix a mirar-la tal i com és, sense deixar de veure també allò que encara pot arribar a ser. 

Per això, quan algú em pregunta què és l’esperança, em costa respondre parlant d’una emoció. Per a mi, l’esperança és sobretot una decisió: la decisió de continuar mirant una persona des de les seves possibilitats, la decisió de no reduir-la mai als seus errors, als seus fracassos o al seu present, la decisió de continuar educant fins i tot quan els resultats encara no es veuen. 

Potser per això la confiança és una de les formes més profundes d’educar. No perquè resolgui els problemes, ni perquè acceleri els processos, sinó perquè ofereix una experiència que moltes persones no han tingut mai: descobrir que hi ha algú que continua creient en elles quan elles mateixes encara no són capaces de fer-ho.

Amb els anys he entès que aquesta és una de les formes més discretes, però també més poderoses, de transformar una vida. No perquè l’educador canviï l’altra persona. Sinó perquè, de vegades, és capaç de custodiar la confiança fins que l’altra persona la pot començar a sostenir per ella mateixa. 

Potser, al capdavall, això és esperar. No comptar els dies que falten perquè alguna cosa canviï. Sinó continuar caminant al costat d’algú fins que arribi el dia en què pugui reprendre el seu propi camí.

Conversem amb…

Aquesta reflexió dialoga especialment amb Paulo Freire, que entén l’esperança com una actitud activa i compromesa davant la realitat, inseparable de l’acció educativa; amb Viktor Frankl, que ens recorda que fins i tot en les situacions més difícils l’ésser humà pot trobar un sentit que li permeti continuar avançant; i amb Martha Nussbaum, quan defensa que educar significa ampliar les possibilitats reals de les persones perquè puguin construir una vida que valorin. No per trobar una definició definitiva de l’esperança, sinó per continuar preguntant-nos si, potser, una de les formes més profundes d’educar consisteix, simplement, a no deixar de creure en una persona abans que ella mateixa torni a creure en si mateixa.