Mirades Educatives

Hi ha educadors dels quals recordem les seves paraules. Altres, les activitats que preparaven o els projectes que impulsaven. Però, si hi penso bé, les persones que més han deixat petjada en la meva vida tenen una altra característica. Hi eren!

Potser avui no seria capaç de repetir una conversa concreta. Ni una explicació brillant. Ni un consell que em canviés la vida. Però recordo perfectament la seva presència. Recordo com m’esperaven. Com s’acostaven. Com compartien una estona sense presses. Com semblava que, durant aquell instant, no hi havia cap lloc on haguessin de ser més que allà.

Amb els anys he descobert que aquesta és una de les formes més profundes d’educar. No perquè tota presència eduqui. Sinó perquè hi ha presències que acaben convertint-se en un lloc segur des d’on una persona pot créixer. 

La paraula presència s’utilitza sovint en educació. Tan sovint que, de vegades, correm el risc de buidar-la de significat. Ser present no és simplement ocupar un espai. Tampoc és acumular hores al costat d’un infant o d’un jove. Ni tan sols implica compartir un mateix lloc físic. Avui podem estar molt presents a través d’una pantalla o d’un missatge, i molt absents asseguts a la mateixa taula. La presència educativa no depèn tant de la distància entre dos cossos com de la manera com una persona habita la relació. 

Potser per això, quan penso en la presència educativa, no començo mirant l’educador. Començo mirant l’educand. Hi ha una escena que he viscut moltes vegades: aquelles mirades silencioses, infants i joves que encara no han dit res, que no fan cap pregunta, que aparentment només observen… però que, en realitat, estan intentant respondre una altra qüestió. Qui ets? Puc confiar en tu? Seràs aquí també demà? Abans que existeixi el vincle, existeix aquesta mirada. I és aquesta mirada la que, moltes vegades, dona sentit a la nostra presència. 

Per això crec que una presència només esdevé educativa quan és significativa per a l’educand. No per a l’educador. Podem preparar grans activitats, fer discursos memorables o dedicar-hi moltes hores. Però, si la nostra presència no significa res per a qui tenim al davant, difícilment podrà transformar res. 

Ser present és una altra cosa. És entrar, encara que sigui per una estona, en el món de l’altra persona. No esperar que sigui ella qui entri en el nostre. Si juga, jugar. Si estudia, estudiar amb ella. Si necessita parlar, escoltar. Si necessita plorar, quedar-se. I, de vegades, simplement compartir el silenci. No perquè no sapiguem què dir, sinó perquè hi ha silencis que també eduquen. 

Hi ha qui podria pensar que aquesta manera d’entendre la presència és espontània, gairebé improvisada. Jo crec que és exactament el contrari: la presència educativa no és espontània perquè sí; és una opció conscient de posar la relació al centre; sembla gratuïta, però mai és buida, hi és amb una intenció molt clara: no controlar, no dirigir, no ocupar el centre. Sinó crear les condicions perquè l’altra persona pugui créixer. Aquesta intenció és la que transforma la simple proximitat en una experiència educativa.

També per això hi ha moments en què la millor manera de ser present és fer un pas enrere. No perquè el vincle s’hagi trencat, sinó perquè ha madurat. Hi ha joves que, durant un temps, necessiten que hi siguem molt a prop. D’altres (o els mateixos, en altres moments) necessiten espai. I educar també consisteix a saber distingir una cosa de l’altra. Retirar-se no és desaparèixer. És deixar clar que, encara que no ocupem el primer pla, continuem disponibles. Potser aquesta és una de les paradoxes més boniques de la presència educativa. 

Com més segura és una persona de la nostra disponibilitat, menys necessita comprovar constantment que hi som. Quan penso en els educadors que més m’han marcat, no recordo grans discursos. Recordo un professor que, cada dia, al final de la jornada escolar, esperava els alumnes al pati. No feia res extraordinari. No organitzava activitats. No buscava protagonisme. Simplement hi era. I nosaltres corríem a saludar-lo, a estrènyer-li amb força la mà, a compartir aquell instant. Amb els anys he entès que aquell petit gest contenia una manera sencera d’entendre l’educació, perquè la presència educativa no és una tècnica, és una manera d’estar, una manera de mirar, una manera de compartir la vida quotidiana, una manera de dir, sense necessitat de paraules: “si algun dia em necessites, probablement em trobaràs aquí.”

Conversem amb…

Aquesta reflexió dialoga especialment amb Jan Masschelein, quan reivindica la presència i l’atenció com a dimensions essencials de l’acte educatiu; amb Carl Rogers, que situa l’autenticitat, l’acceptació incondicional i la qualitat de la relació al centre del creixement personal; i amb la tradició pedagògica de Joan Bosco, per a qui l’educació neix de la proximitat quotidiana, de compartir la vida dels joves abans que d’intervenir sobre ella. No per trobar una definició definitiva de la presència educativa. Sinó per continuar preguntant-nos què significa, avui, ser-hi de veritat.

I nosaltres? Quina mena de presència som en la vida de les persones que acompanyem? Quan la nostra presència esdevé, realment, educativa? 

#MiradesEducatives #Educació #PsicologiaEducativa #AcompanyamentEducatiu #PresènciaEducativa #Pedagogia #EducacióSocial #LideratgeEducatiu #CarlRogers #JanMasschelein #JoanBosco

Fa molts anys que em dedico a l’educació. Si hi ha una paraula que ha aparegut una vegada i una altra al llarg de tot aquest temps és aquesta: acompanyar.

L’utilitzem sovint. Parlem d’acompanyament educatiu, d’acompanyament emocional, d’acompanyar processos… Però, si ens aturem un moment, potser no és tan fàcil explicar què vol dir, realment, acompanyar una altra persona.

Durant molt temps vaig pensar que acompanyar consistia, sobretot, a donar respostes. Aconsellar. Explicar. Compartir la meva experiència perquè l’altra persona trobés abans el seu camí.

Amb els anys he descobert que, probablement, el canvi més important que he fet com a educador és un altre.

He après a parlar menys.

I no perquè les paraules no siguin importants. Ho són. Hi ha paraules que poden canviar una vida. Joan Bosco parlava de les paraules a l’oïda: breus, senzilles, dites en el moment adequat. Paraules que no busquen ocupar tota la conversa, sinó obrir una escletxa perquè l’altra persona pugui continuar pensant.

Però abans de les paraules hi ha una altra cosa. Hi ha l’escolta! Quan un jove entra en una tutoria, gairebé mai necessita que algú li expliqui què ha de fer. El que necessita és un espai on pugui endreçar allò que li està passant. Algú que escolti sense presses, que faci preguntes més que no pas doni respostes, que l’ajudi a mirar el problema des d’un altre lloc.

Potser acompanyar consisteix, precisament, en això… en crear un espai. Un espai on l’altra persona pugui pensar, dubtar, equivocar-se, tornar a començar… sense sentir que algú viu la seva vida per ella. 

Per això crec que un dels grans riscos de l’acompanyament és voler convertir-nos en protagonistes. De vegades passa amb la millor de les intencions. Volem protegir. Volem evitar que l’altra persona pateixi. Volem trobar-li la millor solució. Sense adonar-nos-en, acabem ocupant un lloc que no ens correspon.

Però la vida de l’altra persona continua sent seva.

M’agrada pensar que acompanyar s’assembla més a caminar al costat que no pas a conduir. Caminem junts durant un tros de camí. De vegades coneixem millor el terreny. Altres vegades no. Però, en qualsevol cas, qui ha de continuar fent les passes és l’altra persona.

No podem caminar per ella.

Potser per això els silencis són tan importants en educació.

Amb els anys he descobert que alguns dels moments més significatius d’una tutoria no són aquells en què l’educador parla més, sinó aquells en què és capaç de callar prou estona perquè l’altra persona trobi les seves pròpies paraules. 

No és un silenci buit. És un silenci ple de presència. Potser aquesta és la paradoxa més bonica de l’acompanyament: com més bé acompanya un educador, menys protagonista acaba sent. No perquè desaparegui. Sinó perquè ha ajudat l’altra persona a ocupar, finalment, el lloc que sempre li havia correspost. Quan l’altre pot continuar prenent decisions per ella mateixa. Quan descobreix que les respostes més importants no eren dins meu, sinó que començaven a aparèixer dins seu.

---

Conversem amb…

Una de les idees que donarà forma a Mirades Educatives és que les preguntes importants no les respon una sola persona. En cada publicació convidaré algun autor o autora que m’ajudi a pensar la qüestió que ens ocupa. No es tracta de buscar qui té la raó, sinó d’entrar en diàleg amb persones que, des de la psicologia, la pedagogia, la sociologia o altres disciplines, han dedicat la seva vida a comprendre millor l’educació.

En aquesta conversa hi són presents, entre d’altres:

Carl Rogers, perquè ens recorda que escoltar de manera autèntica és una de les formes més profundes d’ajudar una persona a créixer.

Jan Masschelein, perquè ens convida a entendre l’educació com una manera d’estar presents, de crear un temps i un espai perquè alguna cosa significativa pugui passar.

No per trobar respostes definitives, sinó per continuar fent-nos bones preguntes.

#MiradesEducatives #AcompanyamentEducatiu #Educació #PsicologiaEducativa #Pedagogia #CarlRogers #JanMasschelein #Educació360 #EducacióSocial #Aprenentatge #ReflexióEducativa #Educar #Acompanyar

Després de gairebé trenta anys treballant com a educador i d’haver estudiat Psicologia de l’Educació, hi ha una pregunta que encara avui continua acompanyant-me:

Quan una relació entre dues persones esdevé realment educativa?

Aquesta és la primera publicació de Mirades Educatives, un espai on vull compartir preguntes, reflexions i aprenentatges que neixen de la pràctica educativa i que intento comprendre millor gràcies a les aportacions de la psicologia, la pedagogia i altres disciplines.

No hi trobareu receptes ni respostes definitives. Hi trobareu preguntes que m’han acompanyat al llarg de la meva trajectòria professional i una voluntat sincera de posar-les en diàleg amb la recerca, però també amb l’experiència quotidiana de totes les persones que eduquem.

La primera resposta que em surt és que una relació educativa no és unidireccional. Si només una persona ensenya i l’altra rep, probablement hi ha transmissió d’informació, però encara no hi ha una relació educativa en el sentit més profund.

Per a mi, una relació educativa no es basa tant en allò que una persona ensenya, sinó en allò que totes dues arriben a aprendre. També l’educador aprèn. També canvia. També es deixa interpel·lar.

Això no vol dir que educador i educand ocupin exactament el mateix lloc. L’educador té una responsabilitat, una experiència i una mirada que l’altra persona potser encara no té. Però aquesta responsabilitat no consisteix a decidir el camí per l’altre, sinó a caminar al seu costat sense donar-lo mai per conegut.

M’agrada pensar que educar s’assembla més a explorar que no pas a guiar. Un guia coneix el camí i condueix els altres. En canvi, l’educador entra en la relació amb l’actitud d’un explorador: algú que, tot i la seva experiència, continua mirant cada persona com si fos única i irrepetible.

Per això crec que el primer que construïm quan acompanyem algú no és l’aprenentatge. És el vincle. I, amb el vincle, la confiança. No perquè el vincle sigui l’objectiu final, sinó perquè és el punt de partida que fa possibles els aprenentatges que realment deixen empremta.

Potser aquesta és una de les conviccions que més s’ha anat consolidant en mi després de gairebé trenta anys treballant en educació. S’acostuma a dir que les persones recordem molt menys allò que ens van explicar que la manera com ens vam sentir al costat d’algú. Sense saber si això és sempre així, sí que hi ha una idea que l’experiència m’ha confirmat una vegada i una altra: la qualitat de la relació condiciona profundament la manera com aprenem i com recordem allò que hem après.

Per això, quan penso en les educadores i els educadors que més m’han marcat, no recordo grans lliçons magistrals. Recordo gestos petits, converses, disponibilitat, confiança i presència.

Potser és aquí on comença qualsevol relació educativa. No quan algú ensenya. Sinó quan dues persones decideixen caminar plegades durant un tros de camí.

---

Conversem amb…

Una de les idees que donarà forma a Mirades Educatives és que les preguntes importants no les respon una sola persona.

En cada publicació convidaré algun autor o autora que m’ajudi a pensar la qüestió que ens ocupa. No es tracta de buscar qui té la raó, sinó d’entrar en diàleg amb persones que, des de la psicologia, la pedagogia, la sociologia o altres disciplines, han dedicat la seva vida a comprendre millor l’educació.

En aquesta primera conversa hi són presents, entre d’altres:

• Carl Rogers, perquè ens recorda que la qualitat de la relació és una de les condicions que faciliten el desenvolupament de la persona.
• Jan Masschelein, perquè ens convida a entendre l’educació com una forma de presència i d’atenció al món, més que no pas com una simple transmissió de coneixements.

No per trobar respostes definitives, sinó per continuar fent-nos bones preguntes.

M’agradaria que aquesta fos la primera d’una conversa llarga. Si també treballes en l’àmbit educatiu, social o psicològic, serà un privilegi continuar pensant plegats.